jueves, 29 de mayo de 2008

El Féretro

La vela se iba consumiendo mientras el féretro presidía la sala con un aire de nobleza venida a menos. Joaquina lloraba a moco tendido mientras Francisco la observaba y rememoraba su vida juntos.

A ratos con una sonrisa dibujada en los labios, sobretodo cuando recordaba cómo se conocieron en el 56, en el guateque que se celebró en el cortijo del tío Clemente. Cómo se besaron por primera vez corriendo y a escondidas, y como en el granero vio sus voluptuosas curvas dándose a él a escondidas del mundo.

Iba recordando todo con una claridad meridiana. Veía cada sonrisa de ella, cada mirada. Poco a poco, la película que tenía en la cabeza le iba trayendo más recuerdos. La primera vez que Joaquina le hizo el potaje con poca sal. Ese día fue la primera torta a su mujer. No sería la última. Durante 50 años la habría pegado por la más mínima tontería, porque a la mujer se la tiene que pegar para que obedezca.

Recordó el día que tuvo que llevarla al hospital porque se le escapó el cinturón más de lo que debía. Esa noche la agasajó con flores y con una cena en el restaurante del raval al que tantas veces Joaquina le había pedido ir.

Después de ese día hubo más flores y más cenas, incluso algún viaje a Torrevieja. A Joaquina no le cabían los golpes en el alma, y Francisco no sabía tratar de otro modo a su mujer.

Un día dejó de pegarla, era el día de sus bodas de oro y Joaquina lloraba a moco tendido mientras Francisco la observaba desde su mortaja. Tanto dolor le había causado, tantos moratones escondidos bajo las mangas largas en pleno verano, tantos silencios y tanto miedo… aun así, Joaquina lloraba a moco tendido, y Francisco sabía que la vergüenza le roería las entrañas durante toda la eternidad.
____________
Las tres palabras para este cuento son de Jano y son vela, eternidad y vergüenza

miércoles, 28 de mayo de 2008

I tu sense saber-ho

L'Anna va tancar el blog que havia estat llegint amb un somriure a la boca. Fem-ho, deia. Sense voler, l'autora l'animava a ella, lectora anònima, a fer allò que realment tingués ganes de fer.

Va sortir de casa, va anar a buscar el seu xicot i se'l va endur un cap de setmana a gaudir de l'aire de la muntanya. Quan ell extranyat li va preguntar com és que havia tingut aquell rampell, l'Anna només li va poder dir, si volem fer-ho, fem-ho!

El xicot de l'Anna va anar a treballar molt content aquell dilluns, sense saber que nou mesos després naixeria el seu primer fill. Tenia una petita botiga de roba que feia molt de temps que volia canviar i no s'atrevia. Aquell dia va trucar al decorador i li va explicar totes les idees que tenia per la seva nova botiga. El decorador, un vell amic amb el que es veien molt de tant en tant, li va preguntar el perquè de la seva decisió, ja que portava més de dos anys postergant-la. I ell li va dir: "fem-ho, i prou".

El decorador, que estava enamorat de la seva sòcia però mai s'havia atrevit a dir res, es va acostar a ella aquella tarda, la va convidar a sopar i davant la sorpresa d'ella ell va dir: "si tenim ganes de fer alguna cosa, fem-ho".

La sòcia del decorador, una jove amb moltes idees però curiosament molt tancada amb tot allò que sonava a nou o estrany, aquella nit al restaurant davant del cambrer, just entre el segon plat i les postres, li va dir al decorador. "Molt bé, doncs fem-ho", mentre li acariciava la cama amb el seu peu nu.

El cambrer, a qui les paraules el van inspirar, i recolzant-se en el fem-ho de la jove decoradora, va anar a buscar el seu cap i li va dir que després de 5 anys treballant en aquell restaurant sense cap somriure ni cap paraula amable de part d'ell, havia decidit deixar el restaurant per a viure la seva vida i ser feliç sense haver de rendir pleitesia a aquell amo que tant malament el tractava.

Una clienta, que estava a la cua del lavabo va sentir la conversa, i mentre es rentava les mans li repicava al cap "Fem-ho, fem-ho". Aquella nit va arribar a casa la seva germana amb les maletes. Deixava casa seva, farta de la incomprensió i de la violència del seu marit. "Nena, he decidit estimar-me una mica i he pensat: fem-ho, i he marxat. Tinc por, però sé que et tinc al meu costat".

La germana, emocionada per la valentia de la seva germana, va decidir posar els punts sobre les is a la seva vida, va convidar a dinar els seus fills, amb els que tenia ben poca comunicació i els problemes típics de pares i fills, i els va dir: "Podem comunicar-nos, estimar-nos, respectar-nos i no veure'ns com enemics, fem-ho".

La filla, feliç perquè per fi havia tingut una conversa sincera amb la seva mare, va anar a veure la seva millor amiga. La seva il·lusió era ser metge, però les notes no l'acompanyaven. Li va dir a la seva amiga, "lluitem per el que volem, au, fem-ho".

L'autora del blog, aliena a tot això, seguia posant a la seva pàgina les petites coses que la vida li anava portant, fragments de records, de converses, de sentiments, sense saber que les seves paraules, mica en mica, de la manera més senzilla, podien canviar el món.

Per la Sònia.
______________________________
Las tres palabras para este cuento son de Sònia y son au, fem, ho, traídas a la memoria durante una cerveza para mujeres en la que hablamos de muchas cosas que no habían sido dichas.