Somreia. No sabia ben bé perquè. Les coses no li anaven com volia, però tot i així tenia un somriure plantat a la cara.
Tombat al sofà, escoltant amb els ulls tancats la seva llista de música dels dies tristos es va descobrir un somriure. Això el va sobtar. Se suposava que havia de sentir se desgraciat... I se'n sentia, però alguna cosa el feia somriure. I va endinsar se en la melodia, deixant que el portés allà on vulgués.
Va veure la seva soledat, la foscor que l'inundava en els moments més indesitjats. Aquell mostre que se'l volia menjar de tant en tant, com aquella tarda que l'havia fet pujar a posar se música melangiosa. Però el monstre no estava sol. Tenia elements que el pertorbaven, que li treien foscor: el somriure d'un nen, una caricia distreta d'una dona, les lletres d'un missatge al Twitter, i tantes altres punts de llum petits, però grans alhora. Grans perquè aquell somriure que li havia sortit sense voler, era amor.
_________________
Les paraules son música, amor, Twitter. I me les has regalat tu, amic, que em regales, a més, les tres coses. Aquest conte curt és per tu.
domingo, 18 de noviembre de 2012
lunes, 23 de enero de 2012
El semàfor
Es van trobar una nit freda de tardor. Ella caminava sense rumb pel carrer. Perduda. Pensava en la seva vida, en totes aquelles coses que li agradaria haver fet i no s’havia decidit mai. Podia pensar en això com en qualsevol altra cosa, com, per exemple, aquell viatge que tenia planejat per aquell estiu.
En un semàfor va parar i va mirar el mòbil. No tenia cap trucada, cap missatge, cap correu. De cop, un calfred li va recórrer el cos. Algú estava al seu costat. Ho va notar sense haver de mirar. I no va mirar. No gosava.
Ell havia arribat a aquella cantonada no sabia com. Havia sortit de casa amb la necessitat de passejar, i allà estava, parat al semàfor, des de feia tres llums verdes, esperant qui sap què.
El semàfor es va tornar a posar verd. I llavors és quan es van mirar. El temps es va parar per ell. Els seus ulls el van atrapar, i de cop va agafar consciència de què estava esperant a aquelles hores en aquell semàfor. A ella.
Mirant-la als ulls es va transportar a un altre lloc, una altra vida. No estava sol, no estava trist. Estava amb ella, aquella noia estranya que no coneixia de res. Era de dia, a la neu. Reien. Es besaven. Era tan natural estar junts... parlaven estirats a la neu. Parlaven i reien, i no paraven de besar-se. Ella li acariciava la cara treient-se els guants per sentir-lo. A ell li sabia greu que ella passés fred, però li agradava tant sentir els seus dits sobre la seva pell... I sabia que ella necessitava sentir-lo pell a pell, tot i el fred.
Estaven sols a la muntanya, els agradava anar a passar estones sols a qualsevol lloc, feien l’amor, i parlaven, i es besaven i tornaven a fer l’amor. Tot era tan natural... Repassava la seva vida amb ella i se sentia feliç. És clar que no tot era perfecte. També tenien les seves discussions; a ell l’irritava la manera que tenia ella de fer-lo emprenyar quan es posava cabuda, i sabia que ella no suportava que ell se’n fotés de la seva tossuderia amb aquell mig somriure. Però sense aquestes coses no seria el mateix. Fins i tot aquests moments donaven sentit a tota la felicitat que sentia.
Allà a la neu, mentre ell pensava, ella li besava tota la cara... el front, el nas, la galta, els llavis... el petó es transformava lentament en un petó profund, d’aquells que li feien sentir un pessigolleig per tot el cos. Ell li va agafar el cap, per sentir-la més a prop, i la va abraçar fortament mentre s’entregava a aquell petó etern.
Ella, estirada a sobre d’ell, es va desfer del petó amb un somriure. El sol de tardor la iluminava des de darrere, i la manera com li passava la llum pels cabells la transformava en una figura irreal, com vinguda del cel. El va mirar i li va proposar un joc. A ella li encantaven els jocs, i a ell li encantaven les ganes que tenia ella de jugar.
- Va! Fem-ho! Convertim-nos en dos desconeguts. M’encantarà tornar-te a conèixer de nou. Ens trobem, ens mirem, i descobrim de nou que estem fets l’un per l’altre, en aquell semàfor en el que ens vam trobar ja fa dos anys.
La nit era freda, i ell va notar com ella tremolava, tot i tenir-la a dues passes de distància. El seguia mirant fixament, atrapant-lo. Ell no va poder fer més que somriure.
Ella va somriure i va travessar el carrer, allunyant-se d’ell, just abans que el semàfor tornés a posar-se vermell. Ell se la va quedar mirant, immòbil, veient-la marxar, sense poder articular paraula.
De cop i volta, una ràfaga de vent el va assotar, i va començar a córrer darrere d’ella.
---------------------------------------------------------
Les paraules son vida, consciència i joc, i me les vas donar tu, que m'has fet feliç durant més d'un mes ja, temps en el que he pres consciència de qui ets, que fas que vulgui viure la vida amb tu, i amb qui vull compartir tants jocs, tants riures, tants petons...
T'estimo
En un semàfor va parar i va mirar el mòbil. No tenia cap trucada, cap missatge, cap correu. De cop, un calfred li va recórrer el cos. Algú estava al seu costat. Ho va notar sense haver de mirar. I no va mirar. No gosava.
Ell havia arribat a aquella cantonada no sabia com. Havia sortit de casa amb la necessitat de passejar, i allà estava, parat al semàfor, des de feia tres llums verdes, esperant qui sap què.
El semàfor es va tornar a posar verd. I llavors és quan es van mirar. El temps es va parar per ell. Els seus ulls el van atrapar, i de cop va agafar consciència de què estava esperant a aquelles hores en aquell semàfor. A ella.
Mirant-la als ulls es va transportar a un altre lloc, una altra vida. No estava sol, no estava trist. Estava amb ella, aquella noia estranya que no coneixia de res. Era de dia, a la neu. Reien. Es besaven. Era tan natural estar junts... parlaven estirats a la neu. Parlaven i reien, i no paraven de besar-se. Ella li acariciava la cara treient-se els guants per sentir-lo. A ell li sabia greu que ella passés fred, però li agradava tant sentir els seus dits sobre la seva pell... I sabia que ella necessitava sentir-lo pell a pell, tot i el fred.
Estaven sols a la muntanya, els agradava anar a passar estones sols a qualsevol lloc, feien l’amor, i parlaven, i es besaven i tornaven a fer l’amor. Tot era tan natural... Repassava la seva vida amb ella i se sentia feliç. És clar que no tot era perfecte. També tenien les seves discussions; a ell l’irritava la manera que tenia ella de fer-lo emprenyar quan es posava cabuda, i sabia que ella no suportava que ell se’n fotés de la seva tossuderia amb aquell mig somriure. Però sense aquestes coses no seria el mateix. Fins i tot aquests moments donaven sentit a tota la felicitat que sentia.
Allà a la neu, mentre ell pensava, ella li besava tota la cara... el front, el nas, la galta, els llavis... el petó es transformava lentament en un petó profund, d’aquells que li feien sentir un pessigolleig per tot el cos. Ell li va agafar el cap, per sentir-la més a prop, i la va abraçar fortament mentre s’entregava a aquell petó etern.
Ella, estirada a sobre d’ell, es va desfer del petó amb un somriure. El sol de tardor la iluminava des de darrere, i la manera com li passava la llum pels cabells la transformava en una figura irreal, com vinguda del cel. El va mirar i li va proposar un joc. A ella li encantaven els jocs, i a ell li encantaven les ganes que tenia ella de jugar.
- Va! Fem-ho! Convertim-nos en dos desconeguts. M’encantarà tornar-te a conèixer de nou. Ens trobem, ens mirem, i descobrim de nou que estem fets l’un per l’altre, en aquell semàfor en el que ens vam trobar ja fa dos anys.
La nit era freda, i ell va notar com ella tremolava, tot i tenir-la a dues passes de distància. El seguia mirant fixament, atrapant-lo. Ell no va poder fer més que somriure.
Ella va somriure i va travessar el carrer, allunyant-se d’ell, just abans que el semàfor tornés a posar-se vermell. Ell se la va quedar mirant, immòbil, veient-la marxar, sense poder articular paraula.
De cop i volta, una ràfaga de vent el va assotar, i va començar a córrer darrere d’ella.
---------------------------------------------------------
Les paraules son vida, consciència i joc, i me les vas donar tu, que m'has fet feliç durant més d'un mes ja, temps en el que he pres consciència de qui ets, que fas que vulgui viure la vida amb tu, i amb qui vull compartir tants jocs, tants riures, tants petons...
T'estimo
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
