El monstre

Somreia. No sabia ben bé perquè. Les coses no li anaven com volia, però tot i així tenia un somriure plantat a la cara.
Tombat al sofà, escoltant amb els ulls tancats la seva llista de música dels dies tristos es va descobrir un somriure. Això el va sobtar. Se suposava que havia de sentir se desgraciat... I se'n sentia, però alguna cosa el feia somriure. I va endinsar se en la melodia, deixant que el portés allà on vulgués.
Va veure la seva soledat, la foscor que l'inundava en els moments més indesitjats. Aquell mostre que se'l volia menjar de tant en tant, com aquella tarda que l'havia fet pujar a posar se música melangiosa. Però el monstre no estava sol. Tenia elements que el pertorbaven, que li treien foscor: el somriure d'un nen, una caricia distreta d'una dona, les lletres d'un missatge al Twitter, i tantes altres punts de llum petits, però grans alhora. Grans perquè aquell somriure que li havia sortit sense voler, era amor.

_________________
Les paraules son música, amor, Twitter. I me les has regalat tu, amic, que em regales, a més, les tres coses. Aquest conte curt és per tu.